Model de llengua als mitjans de comunicació oral. Entrevista a Joan Miralles i Xavier Pericay

13 10 2008

LLENGUA I MITJANS DE COMUNICACIÓ ORALS

INTRODUCCIÓ

La meva proposta per al treball de l’assignatura de llengua i mitjans de comunicació oral ha estat la d’entrevistar a dues personalitats dins del món de la filologia catalana que han tingut un pes molt important en la llengua i els mitjans de comunicació. La intenció del mateix és la de considerar i reflexionar sobre el model de llengua per als media pel qual aposten els dos entrevistats.

Els dos personatges elegits per entrevistar han estat Xavier Pericay i Joan Miralles, en l’apartat següent es perfilarà la seva biografia i trets més significatius de la seva tasca en llengua i mitjans.

La metodologia emprada es divideix en diferents parts: inicialment una tasca exhaustiva de documentació per a llavors entrar en la fase de preparació dels continguts de les respectives entrevistes, les preguntes, la posada en escena amb els dos protagonistes i la seva comparativa i conclusions final, aquestes, doncs, han estat les passes seguides per a desenvolupar el projecte.

En definitiva, a través del mètode de les entrevistes s’ha aprofundit en el model de llengua per als mitjans orals basat en l’àmplia experiència dels personatges entrevistats i les seves respectives reflexions.

Així doncs, després de la breu descripció dels personatges es transcriuran les dues entrevistes per finalment fer una comparativa entre els dos entrevistats.


ENTREVISTA A XAVIER PERICAY

XAVIER PERICAY

Xavier Pericay va néixer a Barcelona el 1956 és filòleg i periodista català. Llicenciat en filologia catalana per la Universitat de Barcelona, fou professor de periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona i després a la Universitat Ramon Llull. Des del 2000 escriu regularment al diari ABC de Madrid. Pericay fou un dels pioners en introduir un model de llengua per a mitjans de comunicació, en aquest cas el llibre d’estil del Diari de Barcelona. S’ha caracteritzat per defensar un model el més acostat a la parla possible

Bibliografia

La terminal del goig

L’altra cara de la llengua

Verinosa llengua

El malentès del noucentisme

Filologia catalana: memòries d’un dissident

Progresa adecuadamente: educacion y lengua en la cataluña del siglo XXI


TRANSCRIPCIÓ DE L’ENTREVISTA A XAVIER PERICAY

  1. A finals del setanta es produeix la necessitat urgent d’una normativa per a la llengua oral i la modernització de l’idioma perquè pogués explicar fets actuals. Apareix la corrent del CATALÀ LIGHT: partidaris d’adequar la llengua a la parla catalana (i no basar-se en el patró literari): Ricard Fité (emissores de CCRTV) després Oriol Camps, Ferran Toutain: TV3, Xavier Pericay: Diari de Barcelona. Deficiències que consideràveu: inexistència de registres, manca de fixació d’un estàndard oral i insuficiència de la normativa.

Amb que es caracteritza aquell moment?

Va ser principalment a principis dels anys 80, abans només hi havia hagut Radio 4, la necessitat d’una normativa per a la llengua oral apareix sobretot quant es creen els models de Catalunya Ràdio i TV3, entre el 1982 i 1983.

Joan Barril és la persona que s’inventa la nomenclatura de català light i català heavy

Efectivament, va ser ell qui s’ho va inventar, ja que era el director de El Món, i en aquell moment entre els anys 84 i 85 hi havia la polèmica perquè la llengua de TV3, era una llengua que l’IEC no li acabava d’agradar i començava a haver-hi una certa polèmica entre sectors, alguns que volien una llengua més acostada al català que es parlava i altres una llengua més acostada a l’acadèmia.

Així, doncs vosaltres opteu per la segona opció d’acostar la llengua a la parla?

Si nosaltres el que varem fer, simplement, era proposar un model que no fos el model del català escrit que era l’únic que en aquell moment existia, que fins i tot era un model, des del punt de vista del català escrit molt arcaïtzant, una mica el model del diari Avui.

Quines eren les disconformitats amb el model del diari Avui?

El diari Avui havia sortit l’any 1976 i era l’únic model que hi havia en mitjans de comunicació i varem optar per un model molt més acostat al català parlat però parlat correctament, no parlat de qualsevol manera. En canvi, el que se’ns va acusar de seguida era que nosaltres apostàvem per un català parlat de qualsevol manera, acastellanat… i això és fals. Una altra cosa és que desgraciadament molta de la gent que començava a fer de periodista llavors era gent poc formada i que tenia moltes dificultats en dominar la llengua i molts utilitzaven la llengua malament. Però no per un problema de model, sinó per un problema de capacitat de dominar l’idioma dels professionals emergents.

Amb quina normativa vos basàveu? reconeixeu la normativa de l’IEC?

Sí, però normativa oral no n’hi havia en aquella època, només hi havia normativa escrita. Nosaltres reconeixíem l’IEC, bé, més que la normativa de l’IEC nosaltres el que reconeixíem era la gramàtica de Fabra que tenia moltes possibilitats, ja que t’hi podies moure amb un sentit o amb un altre.

La gramàtica de Fabra sent vàlida des de 1918, fa ja 40 anys i el diccionari que és de 1932, el qual està ampliat però és normal perquè s’han hagut d’incorporar molts termes, tot i que la base és la mateixa, no ha variat massa. Nosaltres érem partidaris d’adaptar tot allò que calgués perquè la llengua també fos un instrument que servís, perquè al final el que li acaba passant a un periodista o un professional d’un mitjà de comunicació és que ha d’usar una paraula per definir un determinat fenomen i amb un diari molts dels fenòmens són nous, arriben en altres idiomes… Aquell terme no existeix en català i tampoc probablement en castellà i l’endemà has de dir alguna cosa no pots esperar un mes o un any a que l’acadèmia accepti el terme o es decideixi per un mot o altre. Per tant, el mecanisme havia estat sempre de prendre decisions sobre la marxa, i clar, moltes decisions que tenies eren decisions d’adaptació d’algun terme, perquè no hi havia manera en aquell moment d’optar per alguna cosa més elaborada, tampoc teníem els mecanismes necessaris, que no és que passes cada dia, però passava sovint i no queda més remei, el que no pots fer es esperar a que l’acadèmia dicti com s’ha de dir algun mot. I al final el que nosaltres ens preocupava i per això érem partidaris d’aquest model de català, era que realment el català de la ràdio i de la televisió fos un català que l’espectador i oient pogués identificar com a propi i com una cosa acostada al que xerrem, evidentment diferent perquè no sentim mai el mateix que xerrem, entre altres coses perquè, per exemple, a Barcelona, per posar el cas de la capital, es xerrava un català, en general, bastant acastellanat, i això no era el cas del model dels mitjans. També a aquella època el català començava a introduir-se a les escoles, però molt poc, la gent coneixia el català que havia parlat tota la vida o que havia sentit i potser que l’havia llegit una mica, però poca cosa més, la gent no l’havia estudiat, la majoria. I clar, al final al que nosaltres optàvem era per un model que estes més o menys ajustat al de la gent, mentre que a la acadèmia li hauria agradat un model que sigues més acostat no al que la gent xerrava sinó al que la gent hauria hagut de xerrar. Clar, hauria hagut de xerrar és una cosa molt discutible, perquè haurien hagut de xerrar quant?, si no hi hagués hagut una guerra civil?, un franquisme?… en canvi, el català més o menys acostat al que la gent xerrava era molt més fàcil de definir i determinar, que és el que nosaltres varem fer.

Per exemple, quant jo estava al diari de Barcelona, tot i que es tractés d’un model escrit, aquest era molt acostat a la oralitat. El llibre d’estil del mateix està editat per Empúries (1987).

  1. Segons Casals dins d’aquest grup de renovadors es distingeixen dos subgrups:
    1. Els que apostaven per la varietat apta per als mitjans de comunicació

i. El reconeixement de la normativa de l’IEC

ii. L’adequació de la normativa als mitjans de comunicació

iii. La creació de diferents registres expressius. Salt d’un únic registre a diversos registres

iv. L’aproximació a la parla. Incorporació de castellanismes lèxics

v. El predomini del dialecte central. Construcció d’un estàndard basat en el dialecte central.

vi. La identificació amb el model

    1. Els que demanaven construir un model que donés solucions a les diferents varietats.

Normalment se t’ha inclòs dins del segon subgrup que demanàveu un model que dones solucions a diferents varietats. Per a quin motiu?

Aquesta subdivisió no la coneixia personalment, però es pot simplement interpretar. Hi ha dues opcions, per una banda, fer una varietat pràcticament única i que sigui considerada vàlida en una zona o una altra del domini lingüístic. I una altra que considera que la varietat estàndard no serà la mateixa a les Illes Balears que a València o a Catalunya, perquè lògicament si el que mana és la oralitat això implicarà que el model estigui més o menys acostat al que la gent xerra. Cosa que no vol dir que la diferència fos tan gran com que es parles de llengües diferents, en absolut, aquest no era l‘objectiu, simplement que reflectís el que era la manera formal de xerrar de la gent, la formalització de la parla de la gent.

  1. Una altre dels temes de debat era l’aplicació de la normativa tradicional. Segons el mateix Casals sorgeixen dues possibilitats:
    1. Difondre una normativa perquè fos un referent clar. Vallverdú
    2. Denunciar-la com un obstacle per a la consolidació de l’estàndard. Toutain i Pericay

Perquè apostàveu per aquesta segona postura??

Ni jo ni Toutain no consideràvem que és pogués convertir en un obstacle, però el que si és cert és que considerar que un no es pot moure més enllà del que marca la normativa és una cosa que no passa amb cap llengua. És a dir, la normativa és un referent, que evidentment s’ha de tenir present, i que normalment es té present, però que no es com una mena de barrera infranquejable, sinó que de vegades hi ha necessitats. Per exemple, la normativa dicta el lèxic d’una llengua i hi ha paraules noves que s’incorporen i no estan sancionades, però el fet que no estiguin sancionades per l’autoritat no significa que no les fem servir. Si la normativa és una solució sintàctica que no preveu una altra que en aquell moment s’està difonent, doncs, això no impedirà que aquesta altra sigui utilitzada, és a dir, em refereixo que el problema de la normativa d’alguna manera és conèixer-la i ser capaç de d’infringir-la si ho fas en coneixement de causa, no per ignorància, que aquí hi hauria la diferència, la majoria de gent no coneix la normativa i quant la infringeix ni tan sols es conscient de que hi ha una normativa al darrera. Al final qualsevol llengua moderna, la normativa és un succedani, la normativa és un referent però la llengua no es mou en la seva formalitat per uns patrons estrictament normatius, perquè hi ha mil casos d’ús de la llengua que normativament no estan ni previstos, és impossible encorsetar-la en aquest nivell, necessites sempre un marge de llibertat més gran, que això no vol dir que passis de la normativa, això vol dir que la tens present, la coneixes, saps el que diu i quant et sembla que és necessari vas més enllà.

4. Al 1986 publicació de Verinosa llengua. Toutain i Pericay, en aquest llibre denuncieu:

l’immobilisme autoritat acadèmica

L’IEC com una institució poc dinàmica i passiva

Vos mostreu contraris als models d’alguns media

Manca d’un criteri vàlid alhora d’usar les diferents formes dialectals

Locutors: manteniment dels trets propis

Que preteníeu amb la publicació d’aquest llibre?

Aquest llibre era una aposta a favor del català més funcional, no només en el camp dels mitjans de comunicació sinó també de la literatura, el català més acostat a la parla, el que havia donat més resultats també en la tradició literària, aquell que objectivament més s’acostava a les necessitats del parlant i per nosaltres també el que més s’acostava a les necessitats de normalització de la llengua. Perquè al final el català que s’acabarà imposant a Catalunya Ràdio i a TV3 al llarg dels anys és el que nosaltres hem defensat, no pas l’altre, és a dir, no pas el més normativista, aquell que existia com a model a Sant Cugat (Televisió Espanyola), on hi havia un almogàver lingüístic que es deia Cabanes, que defensava un model absolutament normatiu i deia unes tonteries que s’inventava més de la meitat de les coses, doncs aquest era l’altre model oral que existia en aquell moment i el que s’ha acabat imposant a tots els mitjans és a grosso modo, perquè també ha evolucionat i variat (hi ha hagut altra gent darrera), és el que nosaltres defensàvem, no pas l’altre.

5. Una de les frases teves és: Pericay (1987) “el condicionament del model lingüístic era un factor derivat de la ideologia nacionalista que interferia en l’ús públic de l’idioma”. Per tant, pressuposes la qüestió política en la introducció d’un model de llengua als m.d.c.

Més tard i en aquest sentit apuntes que

Pericay:

Mitjans de dependència socialista, a excepció del Diari de Barcelona, “la puresa lingüística solia anar de bracet del populisme més tronat” com era el model de Ràdio 4 i el circuit català de RTVE

Mitjans de la Generalitat de Catalunya, divulgaven un model planer “ben allunyat de tota mena de condicionaments folklòrics”

Quin és el teu posicionament respecte aquest tema. Creus que el nacionalisme català ha jugat un paper clau en l’adaptació del model??

El nacionalisme té un interès, aquí també podem diferenciar dos sectors, un molt més pragmàtic, que el que li interessa és que la llengua s’usi que sigui un model molt més funcional i pragmàtic i aquest sector estaria d’acord amb el model que nosaltres proposàvem. Després hi hauria un altre sector entre el nacionalisme que proposava un projecte polític associat a la llengua i aquest sector era el més purista, el que intentava que, per exemple, la llengua fes una mena de barreja de diferents variants dialectals, que enlloc de ser un model mínimament acostat al que parlava la gent, fos un model transdialectal, on hi tinguessin cabuda tots els dialectes de parla catalana, tot dins la mateixa proposta. Per descomptat, tot això nosaltres trobàvem que era una aberració que no tenia cap sentit, perquè justament trencava aquesta continuïtat entre el parlar espontani i el parlar formalitzat, aquesta barreja entre dialectes per a nosaltres no tenia cap sentit. Ho podríem aplicar també aquí a les Balears, tot i que està molt més influït per la recepció de TV3 durant molts anys, (aquest fet ha provocat molt aprenentatge per part dels illencs del català de TV3), però la identificació de si una cosa es pròpia d’aquí o no, això és una cosa lògica i visible, i per aquí va una mica la cosa, en aquest sentit el nacionalisme quant vol un projecte estàndard, comú a tot el territori lingüístic és capaç d’imposar un model amb independència que aquest model sigui parlat per algú.

Per tant, el nacionalisme té dos interessos, un que la llengua sigui parlada per com més gent millor i que aquesta llengua sigui lo més pura possible i la puresa l’entén des de l’òptica de l’acostament a la solució més normativa de l’idioma.

A TV3 no s’ha sentit mai un balear parlant amb els seus trets propis, en canvi a IB3 sentim cada dia veus catalanes o valencianes. Aquest fet no s’ha reflectit mai a la ràdio i televisió catalanes? Perquè?

No, no s’ha imposat aquest model perquè a la ràdio i televisió catalanes s’ha imposat el model que nosaltres posposàvem, si que hi ha gent de les illes que fa locucions allà, l’accent evidentment li notes però segueix el model lingüístic de la ràdio i televisió catalanes.

6. Els lingüistes joves renovadors vos aplegueu sota el nom Grup d’Estudis Catalans i publiqueu “El barco fantasma” .

Quina va ser la col·laboració de Pericay en aquest grup i en aquest llibre? Quines repercussions va tenir?

Aquest llibre és un recull d’articles dels deu o dotze autors que el varem escriure, n’hi ha tres de meus i després hi ha una proposta dirigida a l’IEC que és una proposta d’un nou diccionari normatiu. Proposta de paraules que al nostre entendre s’havien incorporar al llenguatge normatiu, com per exemple “barco”. Aquesta és una paraula legitimada filològicament, molt antiga, del segle XVII, l’argument era que “barco” venia de barquet que era el seu diminutiu, ja que existia barqueta que era el diminutiu femení de barca. De fet, Coromines al seu diccionari considerava que era un castellanisme però es preguntava que si el fet que estes incorporat de feia tants de segles era motiu perquè fos acceptat.

I es va aprofitar per posar aquest títol al llibre, perquè ja portàvem anys reivindicant que s’incorporés paraules com aquesta al diccionari. A més era el títol d’un article que havíem escrit en Toutain i jo en pseudònim a la revista El Món.

  1. El cas concret dels registres, vareu ser un dels que més reivindicàveu que es creessin nous registres als models de llengua dels mitjans de comunicació. Perquè era tan important la introducció de nous registres?

Si aquest tema dels registres el teníem molt clar, la llengua no era una cosa que es pogués parlar exactament igual a tots els contextos, si no que cada context tenia el seu ús adequat. No era un problema de correcció sinó d’adequació, que es parlés de manera adequada en funció del context que tenies davant.

Tot i que aquesta voluntat de voler compartimentar tant la llengua en registres, que evidentment que els registres hi són, però això de dir això només es propi d’un o de l’altre, no és tan fàcil de fer, no és tan evident on col·locaries una solució o una altra. Però és evident que les coses més col·loquials, més familiars de l’idioma són més pròpies, per exemple, de programes infantils, de programes d’humor, programés més informals, més costumistes, de ficció fins a ser punt. En canvi, els debats, els informatius, el documentals, són formats més formals en què moltes vegades es llegeix. Tot això acabava definint que hi havia diferents maneres de parlar i després de tot al final és el mateix que els estils en literatura, on l’important es que tu t’adaptis a allò que pretens, si tu pretens reflectir un determinat ambient has d’intentar que la llengua que reflecteixi això sigui creïble.

Però , el sector més heavy apostava per un sol registre

Per exemple, hi havia un registre infantil, de revistes per infants com Cavall Fort, aleshores allà havien fet un esforç per inventar-se un català per nins però a la vegada correcte i normatiu, que no corresponia amb la manera de xerrar dels nins. Era una cosa absolutament ridícula, però ells ho havien creat amb aquesta idea de salvar, és a dir, de dir hi ha d’haver registres no pot ser que tot sigui igual. Però alhora aquests registres fossin allunyats de la parla, ells no tenien present la manera de xerrar de la gent, això no els preocupava gens, el que els preocupava era que allò fos correcte. Sobretot que s’allunyés del castellà, que era l’altre fantasma. Qualsevol solució catalana propera al castellà era sospitosa i amb això el que aconseguien era fer-la pròxima al francès, però com que això no els preocupava perquè estam més lluny de França.

La televisió el que imposa és que, per exemple, has de doblar pel·lícules de lladres, serenos i gàngsters i aquests senyors no els pots fer parlar angelicalment. A banda, també hi havia l’opció moral i religiosa, de no utilitzar insults, però si has de traduir de l’anglès insults, no els hi pots fer dir eufemisme darrera eufemisme. Que passa que veus això i no és creïble, és un descrèdit per una televisió o per un cinema.

  1. Model lingüístic per als mitjans de comunicació. Valoració general del model d’IB3. El cas d’IB3 televisió i ràdio.

Una de les coses que més m’ha impactat és la de sentir locutors catalans i valencians, perquè és una cosa que marca una certa unitat en una televisió i queda un poc estrany. El que la gent vol és que sigui una cosa ben feta, que se li expliqui bé i sobretot que l’entengui bé i que li xerrin amb un llenguatge que sigui el seu, perquè si fas un d’aquests programes tan comuns de cultura popular i el conductor del programa sigui de Lleida o València és estrany, això no vol dir que no hi pugui haver altres accents, insisteixo, el que per mi és important és que les locucions siguin en el model estàndard balear no en el model valencià.

  1. Creu que s’hauria d’aplicar el model de Televisió de Catalunya (TV3) a les Illes Balears?

Jo aplicaria un model semblant però aplicat a les Illes Balears, és a dir, aplicaria un model de català correcte i a la vegada el més acostat possible a la manera de xerrar, dintre de la formalitat. Però sobretot fet per balears, que no vol dir que els altres dialectes no tinguin cabuda, però el que no pot ser és que es doni, per exemple, la conducció d’un informatiu a una persona que no sigui balear, perquè la conducció és una cosa que marca molt. M’estranya per altra banda, que no es trobin professionals per desenvolupar aquesta tasca de conducció, el que passa que es basen en criteris que no són estrictament filològics.

Crec que el que aquí s’hauria de fer és una pedagogia baleàrica i no una pedagogia de català transdialectal. Crec que val més que la gent de Mallorca senti boix i acabi sabent que significa nin en eivissenc que no pas que la gent senti nen.

  1. El paper de l’IEC. Proposta per a un estàndard oral de llengua catalana I i II (1990)

L’IEC els va criticar molt pel fet que només s’emprés la modalitat barcelonina? Què hi té a dir al respecte?

Aquestes crítiques a que només s’emprés la modalitat barcelonina és fals, i és fals per una raó molt senzilla i és que no existeix aquesta modalitat barcelonina, és a dir, el barceloní que havia existit a l’època de finals del segle XIX, que efectivament existia el barceloní però que fa molt de temps que no s’empra, després de la guerra el barceloní va desapareixent. És a dir, nosaltres varem aposar pel català oriental però no pel barceloní. Però el nostre model, era més un model normatiu, central, oriental, que no pas un model barceloní perquè no existia i perquè el català que es xerra ara a Barcelona a banda del xava… és un català fruit de la normalització lingüística, un català normatiu que la gent ha après a les escoles.

L’exemple de la grafia “l” sense ressonància velar (bleda) influència del castellà. Creu que podria acceptar-se? Pel seu criteri d’aproximació a la parla?

Aquesta interferència és molt difícil d’evitar, és condemna perquè no és d’origen pur però, per altra banda, al final el català que s’acabi xerrant serà un català que també estarà influït pel castellà.

No és tan fàcil llevar-se del damunt determinats hàbits fonètics, vol un aprenentatge, un temps i a vegades es pot corregir, però a vegades hi ha gent que no se’n ensurt.

  1. Segons Bibiloni “Qualsevol persona que no tingui una pronúncia catalana perfecta no pot ser locutor, ni presentador, ni doblador ni veu de cap programa ni de cap anunci ni de res”. Bibiloni. Hi està d’acord?

Aquest model el que porta és a l’extrem de la situació següent: si s’hagués fet un procés d’aquest tipus en el cas de l’ensenyament, si s’hagués dit no pot ensenyar català qui no tingui una pronúncia perfecte, t’assegur que a Catalunya un 50% del professorat és castellano parlant reciclada per a poder fer classes en català. Si tothom hagués de tenir aquesta pronúncia perfecta no haguera pogut ser. Per tant, que hauria acabat passant, doncs que, la voluntat d’integrar el català hauria fracassat, és a dir, la integració té un cost. Si no es pot reciclar i no es té recanvi passarà que els mestres faran les classes en castellà, si vols que siguin en català hauràs d’admetre que siguin amb una pronúncia no tan correcte com ens agradaria, faran sordes enlloc de sonores, posaran un lèxic castellà, hi haurà problemes sintàctics…

Per tant, al final i això és una problema de normalització, la normalització acaba exigint que es cedeixi amb el que és el model de llengua, si es vol que hi hagi gent que realment xerri català, s’haurà d’acabar acceptant en un moment determinat que aquesta gent acabarà xerrant amb una certa dificultat amb uns certs problemes i que això s’expandirà, és a dir, la llengua no quedarà com una cosa closa que no té cap interferència, per tant, les posicions d’aquest tipus són completament utòpiques.

A la llarga la única possibilitat que té el català d’alguna manera d’expandir-se és que el parli gent que no es catalano parlant i si aquesta gent l’ha de parlar, el parlarà amb defectes. Així que a llarg termini s’acabarà modificant el model, no el de l’IEC que continuarà com una mòmia dient la seva, sinó el model real, t’acabaràs trobant un locutor que farà “l” bledes sense correcció.

  1. El cas de l’article salat

El cas de l’article salat no ho tinc clar, entenc la idea de dir que l’article salat és molt de l’àmbit familiar i col·loquial i poc de l’àmbit formal. Però crec que és una cosa que marca tant el supradialecte balear, és un tret tan identificatiu del dialecte balear, que renunciar-hi fins i tot amb els àmbits formals fa pensar a la gent que es xerra massa català que es parla a Catalunya.

ENTREVISTA A JOAN MIRALLES

JOAN MIRALLES I MONTSERRAT

Joan Miralles va néixer a Montuïri al 1945. Doctor en filologia catalana per la Universitat de Barcelona. És catedràtic de Filologia Catalana de la Universitat de les Illes Balears. Ha estat director del Departament de Filologia Catalana i Lingüística General (1980-1998). És autor de diversos llibres: Un poble, un temps; Els carrers de Montuïri; Vida i obra d’en Pere Capellà (Mingo Revulgo); La història oral. Qüestionari i guia didàctica; Catàleg de noms propis de persona, amb Antoni Llull; Corpus d’antropònims malllorquins del segle XIV (1997); Receptari de cuina del segle XVII, de frare Martí Olives, amb Francesc Cantallops; Onomàstica i literatura; Història i cultura popular, entre d’altres. Ha rebut el Premi Ciutat de Palma d’Investigació per Gent des Pla (1980), el Premi Manuel Sanchis Guarner a la unitat de la llengua per la seva tesi doctoral (1980). Ha promogut diversos col·loquis sobre Les fonts orals (1982) i sobre onomàstica (1984) i ha col·laborat activament en l’organització de congressos. Des de 1985 pertany a la secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, especialitat en història de la llengua, onomàstica i literatura popular

Bibliografia

  • Antologia De Textos De Les Illes Balears Vol.I S.Xiii-Xvi
  • Antologia De Textos De Les Illes Balears Vol.Iii S.Xix 1º Pa
  • Articles I Parlaments
  • Discursos Per La Llengua
  • Entorn De La Historia De La Llengua
  • Estudis D’onomastica
  • Francesc De B. Moll I La Llengua I Literaria
  • Francesc De Borja Moll -L’home Dels Mots-
  • Historia Oral, La


TRANSCRIPCIÓ DE L’ENTREVISTA A JOAN MIRALLES

  1. És al 1991 quant apareix l’enfocament polaritzat entre lights i heavies. (Aquesta nomenclatura fou introduïda per Joan Barril aleshores director d’El Món). Entre aquestes dues postures trobem, per una banda, el model conservador (heavies), format per lingüistes ja consolidats, que es convertiren en el sector més crític en la defensa de la norma vigent. Per altra banda, el model renovador (lights), es tractava de joves filòlegs responsables lingüístics dels media. Representaven els mitjans de comunicació i les funcions socials del català que defensaven un model que s’aproximés al màxim a la parla.

Dins d’aquesta dicotomia, Joan Miralles que és més partidari d’un model que adeqüi al màxim a la llengua a la parla catalana o d’un model més basat en el patró literari?

Aquesta dicotomia crec que és falsa, és a dir, que parteix d’una base excessivament reduccionista i excessivament maniquea. Em nego a pensar que una persona com per exemple Fabra, fos una persona que només s’interessés, o basés els seus estudis i la seva manera de veure les coses amb un sentit estrictament escrit és a dir, ell va tenir sempre en compte el factor de llengua viva, precisament, i el mateix Francesc de Borja Moll igual. Per tant, els grans lingüistes, potser criticats per aquest sector diguem-li light, acusen equivocadament els grans lingüistes en tant que aquests tenen en compte la llengua escrita no tan sols dels grans clàssics antics sinó també dels clàssics moderns amb el sentit escrit però també tenen en compte la llengua viva. El que passa és que, evidentment, estan d’acord i procuren i això ho demostren en la seva obra, redreçar i llevar les derivacions o allò que Mossèn Alcover deia rebordoniments que d’alguna manera enlletgeixen la llengua. Però, ja dic els grans lingüistes com Fabra, Francesc de Borja Moll, etc tenen en compte la llengua escrita però també la llengua viva, per tant no admet de cap de les maneres aquesta visió.

El que passa és que els partidaris del català light, tenen un problema de consciència i d’actitud político lingüística. Curiosament aquesta gent que braveja de ser tan moderna i tan internacionalista, crec que tenen una visió bastant provinciana, en el sentit que Barcelona és un poc el centre del món i sobretot part d’aquesta Barcelona, perquè no tothom de Barcelona parla “xava”.

En definitiva, és una consciència de sobirania lingüística, crec que si es parteix de la base que només allò barceloní és allò que val, això és absolutament incorrecte, perquè precisament Barcelona no és el lloc on es parla millor la llengua.

Concretament el sector més light apostaven per un model central, ja que deien que el barceloní estrictament no existia, és a dir, apostaven per un model oriental, central

Posats a fer una mica d’història, Fabra va començar tenint en compte la llengua viva del barceloní que aleshores fa cent anys no era com ara, que ara està més d’actualitat, però això si a mesura que va anar passant el temps va anar acceptant també que des del País Valencià i les Illes Balears, en definitiva tot el territori lingüístic hi hagués també l’acceptació de determinades formes sempre i quant tinguessin una tradició literària d’ús o per exemple tinguessin unes condicions de genuïnitat. En tant que formes, paraules vives usual, etc. Mossèn Alcover, que a vegades s’ha dit que era un dialectista a ultrança (això s’hauria de matisar molt) va utilitzar pràcticament sempre i d’entrada la denominació llengua catalana, va creure amb la unitat de la llengua, el que passa és que ell no estava d’acord que el català literari es fes des de la perspectiva barcelonista precisament perquè trobava que el dialecte barceloní, era un dialecte putrefacte. Però, Mossèn Alcover parlava dels tres boldrons dialectals que són Catalunya, País Valencià i les Illes Balears, per tant, en aquest sentit era un home de països catalans a diferència d’aquesta gent anomenats light, que no hi creuen en els països catalans. És a dir, aquesta gent creuen que hi ha uns catalans de primera categoria i després una cosa rara que no saben massa bé el que és que són les Illes Balears i el País Valencià. Per tant, és això el que preocupa, no és la cosa purament lingüística sinó la consciència que hi ha ciutadans de primera i ciutadans de segona a dins els països catalans. Aquí està el quid de la qüestió, lògicament això no és absolutament acceptable per una persona que tingui les coses clares.

  1. Segons Casals dins del grup de renovadors (light) es distingeixen dos subgrups:
    1. Els que apostaven per la varietat apta per als mitjans de comunicació

i. El reconeixement de la normativa de l’IEC

ii. L’adequació de la normativa als mitjans de comunicació

iii. La creació de diferents registres expressius. Salt d’un únic registre a diversos registres

iv. L’aproximació a la parla. Incorporació de castellanismes lèxics

v. El predomini del dialecte central. Construcció d’un estàndard basat en el dialecte central.

vi. La identificació amb el model

    1. Els que demanaven construir un model que donés solucions a les diferents varietats.

Quin model creu que és el més adequat?

Totes les provatures aquestes i la consciència aquesta d’allò dels para estàndards regionals ha representat un fracàs i això és fruit d’aquesta visió sectorial i esquarterada de la llengua, crec que això no és acceptable.

  1. Model lingüístic per als mitjans de comunicació. Valoració general del model d’IB3. En el qual vareu col·laborar en la seva redacció. El cas d’IB3 televisió i ràdio. Evolució llengua i mitjans de comunicació orals. Actualitat i futur

Una cosa és la teoria i molt diferent la pràctica, una cosa és allò que varem fabricar i l’altre la forma com els professionals l’empren. Personalment vaig avalar el llibre d’Estil d’IB3, i vaig intentar concretar al meu parer les diferents situacions lingüístiques, sempre seguint els paràmetres de l’IEC.

Crec que és un model equilibrat que va dins d’aquesta unitat de la llengua, aquesta visió d’una única llengua literària. El que no pot passar és que una llengua com el català tingui tres o quatre llengües literàries, no pot ser que en tingui una per a cada dialecte, és a dir, ha d’haver-hi una sola i única llengua literària. El que passa és que no s’ha de fer des d’un punt de vista d’uns paràmetres purament localistes o purament generacionals, és a dir, aquí la batalla no l’ha de guanyar justament només els joves de Barcelona, per molt joves i barcelonins que siguin, aquí la llengua no és de ningú i és de tots. I per tant, això vol dir que un català, un valencià, un rossellonès, un alguerès i un balear s’han de sentir còmodes amb la llengua literària.

Per això, vareu apostar per un model equilibrat basat en una sola varietat?

La variació lingüística té diversos nivells i registres, per exemple hi ha programes que són més o menys formals, una cosa és un monòleg i l’altre un diàleg, si és espontani o no és espontani, si es formal o informal. 6 aspectes fonamentals: formal/informal, espontani/no espontani, diàleg/monòleg que cal tenir sempre en compte sobretot alhora d’establir un model lingüístic.

  1. El cas de l’article salat.
    1. La tradició a les Illes Balears, des de 1229 fins avui ha estat d’usar l’article literari (el/la) en el llenguatge formal oral i escrit i (es/sa) article salat en l’oral informal. Manteniment del doble paradigma
    2. Per a diferents registres?
    3. Fins a quin punt es pot emprar l’article salat en mitjans de comunicació orals?

Això de l’article té molta importància, perquè evidentment l’article és, i està sustentat amb un càlcul estadístic, la paraula més utilitzada, és a dir, no es pot parlar sense article, d’aquí ve la gran importància de l’article. Després, aquí es mesclen qüestions de caire polític, social, de percepció, de psicologia social, en fi qüestions molt diverses

Ara bé, la doctrina pel que fa a l’article salat si més no a nivell oral, el que ha acordat l’IEC i el que han acordat normalment els llibres d’estil de les Illes Balears aquests darrers anys, fa veure que l’article salat és una forma col·loquial, utilitzable lògicament a nivell informal, però des del moment que tu parles a nivell formal, aleshores la cosa canvia. Ara bé, hi ha dues coses també molt importants i és que hi ha determinats usos, determinats registres, determinats programes de televisió o ràdio en què d’alguna manera hi ha per una banda, monòleg i diàleg i d’altra banda, espontaneïtat, tot i que mediatitzada.

Un exemple d’això és l’anècdota sobre el pare Mulet de Sineu, normalment parlava amb article salat després quant ens asseiem i encenia l’enregistradora, immediatament tot d’una canviava a l’article literari.

Crec que hi ha una cosa molt important als mitjans de comunicació i és la naturalitat i correcció. Per exemple, en programes de caire molt popular és normal que s’empri l’article salat

  1. El paper de l’IEC

IEC. Proposta per a un estàndard oral de llengua catalana I i II (1990). Com a membre de la secció filològica de l’IEC quina és la vostra percepció del model dels mitjans de comunicació oral?

Crec que si més no, teòricament, i tenint en compte que a la secció filològica de l’IEC som una quarantena de persones, com et pots suposar, no tothom pensa exactament igual de tot, per això som un col·lectiu. Però els productes escrits que n’han sortit, en principi, crec que van molt en el sentit d’unitat de la llengua catalana. El diccionari i la gramàtica ha actuat d’aquesta manera. Des de l’IEC distingim allò que és diu àmbit general i àmbit restringit, aquesta darrera és quant una forma és només usual en un sol dialecte, mentre que el d’àmbit general és aquella que és usual en dos o tres grans dialectes. En aquest sentit he de dir que les formes baleàriques sovint són d’àmbit restringit, però totes són estàndard. És a dir, que una forma sigui només d’àmbit restringit, sempre i quant tingui aquesta genuïnitat i tradició, que sigui una paraula viva, una forma viva, popular, si compleix una sèrie de condicions és una forma acceptable i tan acceptable que al diccionari, aquestes formes d’origen dialectal geogràfic diguem-ne restringit hi surten no amb la marca de dialectal sinó que són formes que després circulen a l’autopista de totes les altres formes. S’hi ara ens fixem en el diccionari de l’IEC, sobretot la segona edició que està ampliada i sobretot molt corregida i més clara, veiem que paraules com al·lot, granera, etc, no duen marca dialectal, això vol dir que l’usuari tant a nivell oral com a nivell escrit pot utilitzar perfectament aquestes formes sigui d’on sigui. Hi ha formes com per exemple cant, cantau, cantam que són correctes, no solament perquè són pròpies de l’àmbit restringit balear sinó també perquè són les formes més antigues i les que tradicionalment s’han utilitzat per part dels grans escriptors, no solament de les Illes Balears, per tant, això vol dir que un usuari, una persona que aprèn el català a les Illes Balears ha de saber que cant, cantau, cantam és correcte però que les formes més generals perquè són de dos o més dialectes, són canto, cantem, canteu.

En un informatiu formal per a mitjans de comunicació es poden emprar les formes cant, cantam, cantau?

Sí, perfectament. El que no es pot utilitzar són determinades formes que evidentment no són correctes com per exemple “càntiga”. És a dir, aquesta glorificació o aquesta optmització a ultrança de tot allò que surt de la boca dels parlants i que se’n diu català col·loquial. Tampoc es tracta de donar vendició a tota cosa que surt dels parlats, perquè clar surten moltes coses i moltes aberracions que no treuen cap enlloc però n’hi ha que són perfectament acceptables i per exemple nosaltres varem demanar a l’IEC que acceptés aquells 600 mots de les Illes Balears que no eren al diccionari i que varen ser acceptats pràcticament tots, perquè? perquè tenien aquestes condicions, que eren paraules genuïnes, vives i populars. Tot i que la immensa majoria es troba en el diccionari català, valencià, balear. Però pot ser que alguna forma usadíssima a les Illes Balears no hi fos i fos acceptada perquè complia aquests tres paràmetres de genuïna, viva i popular.

  1. Una de les frases de Pericay (1987) “el condicionament del model lingüístic era un factor derivat de la ideologia nacionalista que interferia en l’ús públic de l’idioma”. Quin és el vostre posicionament respecte aquest tema. Creu que el nacionalisme català ha jugat un paper clau en l’adaptació del model??

TV3 no s’ha sentit mai un balear parlant amb els seus trets propis, en canvi a IB3 sentim cada dia veus catalanes o valencianes. Aquesta voluntat política nacionalista no s’ha reflectit mai a la ràdio i televisió catalanes

De gonelles no tan sols n’hi ha a Mallorca, també n’hi ha a Barcelona, tot i que vagin de tan moderns moltes vegades són blaveros, gonellistes i molt provincians. És més un problema del seu model, no pas del nostre.

Jo per exemple, som un adversari absolut dels xavo parlants i del parlar de cap de nas (parlar anterior al xava que s’atribuïa als xuetes de Palma), estic absolutament en contra, ho trob vergonyós. El problema és que no solament s’ha imposat aquesta manera de parlar a la televisió i ràdio de Catalunya sinó que a més a més s’ha importat aquí i fins i tot en l’anterior legislatura, tan defensors de la mallorquinitat.

Pel que em demanes de que IB3 inclou parlars dels diferents dialectes catalans, avui en dia en el món de la globalització és usual sentir accents diversos, per tant, no ho veig cap inconvenient, al contrari, amb aquest sentit som més oberts i tenim més consciència d’unitat que la resta de televisions en català.

  1. Registres

Joan Miralles es partidari d’introduir diferents registres en el model que hauria de regir els mitjans de comunicació orals?

Registres d’ús. La llengua es manifesta, la variació lingüística es manifesta geogràficament a través dels geolectes, per altra banda, els sociolectes, i a nivell temporal els cronolectes. Però després hi ha els registres que són molt interessants, que és la utilització que es fa de la llengua segons els usos, per exemple, usos formals de la predicació, el registre eclesiàstic, els usos a nivell parlamentari o a nivell d’una conferència; tot això evidentment és diferent, és a dir, la mateixa persona pot utilitzar i ha d’utilitzar diferents registres depenent del context, el problema és que hi ha molta gent que com que no parla mai en públic només fa servir el registre col·loquial, però altra gent que ha de fer classes, discursos, aquesta gent no pot fer servir només un registre col·loquial.

  1. Segons Bibiloni “Qualsevol persona que no tingui una pronúncia catalana perfecta no pot ser locutor, ni presentador, ni doblador ni veu de cap programa ni de cap anunci ni de res”. Bibiloni. Hi està d’acord?

Sí, hi estic d’acord, un locutor ha de ser un model de llengua, amb la situació que viu el català només faltaria que no fos correcte.

  1. L’exemple de la grafia “l” sense ressonància velar (bleda) influència del castellà

La “l” mallorquina és tan velar fins al punt que antigament es pronunciava “u”. Pel que fa a la introducció de la “l” bleda, aquest tret d’origen castellà bastant modern i freqüent entre els joves sobretot de les àrees urbanes s’ha estès i s’estén molt, però ja veurem si d’aquí a 50 anys seguirà sent així, potser serà una cosa tan comú que acabarà per acceptar-se. En castellà antigament es distingia molt més entre la grafia “b” i “v” i avui gairebé tothom els confon, tret dels valencians i balears.

  1. Organisme que hauria de regular la llengua als mitjans de comunicació orals. Assessorament lingüístic d’IB3 del COFUC a la Universitat. Què et sembla aquesta mesura?

Està bé que el servei d’assessorament lingüístic pertanyi a la UIB ja que aquesta dona prestigi i és la que té l’escomès de l’assessorament als mitjans de comunicació


CONCLUSIONS

Comparativa

Pel que fa a la normativa, Pericay apunta que aquesta no és una barrera infranquejable, “s’ha de conèixer la normativa i ser capaç d’infringir-la sempre amb coneixement de causa”. En aquest mateix sentit, Miralles discrepa de Pericay i és partidari que la normativa sempre es compleixi.

Pericay està convençut que el model que s’acabarà imposant als mitjans de comunicació és el que ells fa anys que proposen, un model caracteritzat sobretot per l’aproximació a la parla.

Miralles discrepa amb la dicotomia proposada per Barril de heavies i lights, esmenta que és falsa i reduccionista, és partidari de donar més pes a la llengua escrita i la llengua viva sense aquest tipus de classificació maniquea, sense posicions intermèdies ni matisos.

En un punt en el que discrepen més els dos personatges és en el de la unitat de la llengua. Miralles és partidari de la seva unitat i d’una única llengua literària aplicable als mitjans de comunicació. Ben al contrari Pericay assenyala que aposta per un model més pragmàtic i funcional, no transdialectal, és a dir, un model on no hi tinguin cabuda tots els dialectes i tampoc un projecte estàndard. Sinó que aposta per un model estàndard, ja sigui balear, català o valencià, diferenciats entre ells. Miralles arremet contra això amb l’argument que els estàndards regionals són un fracàs i fruit d’una visió sectorial i esquarterada. Denuncia la visió provinciana del sector dels joves lingüistes renovadors, remetent que Barcelona no és el centre del món ni tampoc on es parla millor el català i que aquest posicionament forma part d’una consciència de sobirania lingüística.

Pericay amb la publicació de “El barco fantasma” juntament amb altres autors, proposen a l’IEC un nou diccionari on s’haurien d’acceptar determinades paraules com per exemple barco. En aquest mateix sentit Miralles i un grup de filòlegs balears demanen a l’IEC que s’acceptin 600 mots de les Illes Balears, els quals no eren vigents al diccionari i que segons Miralles complien els paràmetres de mots genuïns, vius i populars. Curiosament, gairebé les 600 paraules proposades pels illencs varen entrar al diccionari de l’IEC, en canvi les paraules proposades per Pericay i els seus no hi tingueren cabuda, potser perquè no complien les bases necessàries que cita Miralles de genuïnitat, paraules vives i populars.

Tal vegada una altra de les divergències entre ells cauria en que Pericay anuncia que la normalització lingüística acaba exigint que es cedeixi en molts aspectes, Miralles és força més normatiu i partidari de regir-se pel patró literari estricte proposat per l’IEC.

Miralles, a diferència de Pericay, contínuament fa referència als grans lingüistes que ha tingut la història de la filologia catalana, tot i que, Pericay reconeix la gramàtica de Fabra com a obra de referència i en la que s’hi podien extreure moltes possibilitats, sobretot a principis dels anys vuitanta quant es feia tan necessària una normativa per a la llengua oral i Fabra servia de model. En el mateix sentit Miralles argumenta la vigència encara actual de Fabra i que aquest no solsament es basava en la llengua escita, com algunes crítics han apuntat, sinó que tenia molt present la llengua viva.

En un dels punts en el què hi trobem una certa semblança és quant parlen del parlar “xava”, característic de la zona de Barcelona. Miralles es manifesta com un adversari absolut del parlar “xava”, Pericay no es tan contundent en la seva declaració, però sí que afirma que es tracta d’un parlar que no és fruit de la normalització lingüística, a diferència de la resta del parlar de Barcelona. En un sentit semblant, el cas de la “l” sense ressonància velar (bleda) Pericay afirma que aquesta interferència és molt difícil d’evitar i que a la llarga s’acabarà xerrant un català molt influenciat pel castellà; Miralles entén que un tret tan característic com la “l” velar hauria de conservar-se a tots els àmbits, tot i que també n’és conscient de la forta influència del castellà i de que és un fenomen que s’estén molt, sobretot entre els joves de ciutat.

En referència a la frase de Bibiloni “Qualsevol persona que no tingui una pronúncia catalana perfecta no pot ser locutor, ni presentador, ni doblador ni veu de cap programa ni de cap anunci ni de res”. Miralles s’hi manifesta totalment d’acord “amb la situació que viu el català, només faltaria que no fos correcte als mitjans de comunicació”; Pericay en canvi, anomena que les posicions d’aquest tipus són completament utòpiques.

Miralles critica especialment de Pericay la seva forma de glorificació o optimització a ultrança de tot allò que surt de la boca dels parlants i que se’n diu català col·loquial.

Pericay també com a conclusió, esmenta que a la llarga s’acabarà modificant el model, però no el model de l’IEC que “continuarà com una mòmia dient la seva”, sinó un model més real i acostat a la parla.

En definitiva, són diverses les discrepàncies entre els dos entrevistats alhora de definir el model, al seu paper, més apropiat, tot i que també trobem alguna coincidència i sobretot el respecte mutu i l’experiència demostrable tant de Miralles com de Pericay.

D’aquesta manera i personalment, aquest estudi ha estat molt gratificant i m’ha aportat una visió més àmplia i científica del model que hauria de regir els mitjans de comunicació, vist des de dues vessants, en molts de casos diferenciades que et permeten reflexionar i tenir una perspectiva molt més àmplia de la llengua als media.





“PSM i UM tenim electorats diferents”

24 04 2008

 

BIEL BARCELÓ (PALMA, 1967), SECRETARI GENERAL DEL PSM ANALITZA EL RESULTAT D’UNITAT I EL FUTUR DEL PSM

Quines creu que són les causes del poc suport obtingut per Unitat per les Illes?

– Ha estat un resultat fluix, un 5.43%. Bastant allunyat de les expectatives i sobretot lluny de l’objectiu d’aconseguir un diputat a Madrid. Personalment cerc que, per una banda, s’ha degut a un bipartidisme i una bipolarització molt gran. El presidencialisme s’ha fet més fort que mai en aquestes eleccions i si en altres eleccions això s’havia notat molt en aquestes s’ha notat molt més. Si mirem els resultats a nivell global veurem com en general la major part de partits nacionalistes o partits que no siguin PP i PSOE han perdut pes. De fet mai al congrés dels diputats des de l’any 1982 hi havia hagut tan pocs diputats que no fossin de PP i PSOE. Per tant, això és una tendència que lògicament ens ha de fer reflexionar a tots i ens ha de fer veure també que tot i que el sistema electoral espanyol no es presidencialista al final a la pràctica es quasi com si ho fos. A més, també han influït tres factors: primer, que Unitat s’ha fet en poc temps, hi hagut molt poc temps per ventura per explicar el projecte; segon, que pot ser hi ha hagut un mono tema que ha estat el del finançament i els temes fiscals i probablement s’han abandonat altres temes que també eren molt importants; i, tercer, que una part de l’electorat del PSM no ha entès que anéssim amb UM i una part de l’electorat d’UM no li ha acabat d’agradar anar amb el PSM.

 

Són electorats diferents?

– Sí. Tot i que l’eix nacionalista ens uneix i l’objectiu d’aconseguir tenir una veu pròpia a Madrid també ens unia, no ha estat suficient perquè tenim electorats diferents. I també perquè els dos electorats no abandonat l’eix esquerra-dreta que segueix tenint molta importància.

 

A les eleccions europees de 2005 el PSM s’alià amb CiU, a les autonòmiques de 2007 feu part del Bloc (amb EU, Verds i ERC) i el març passat d’Unitat (amb UM, Entesa i ERC). No creu que tant de canvis en tan poc tempos poden despistar als seus votants tradicionals?

– Hem intentat fer allò que creiem que era més oportú de cara a l’objectiu, tenint en compte que els objectius no són els mateixos a unes generals o a unes autonòmiques o a unes europees. Però es vera que el canvi de marca cada vegada pot acabar despistant. Per tant, un dels objectius que ens marquem per al futur es la clarificació. A partir del pròxim congrés es decidirà una qüestió o una altra però la que es prengui tindrà continuïtat.

 

Vostè es presentarà a la reelecció com a secretari general?

– Li puc donar la primícia. Em presentaré a la reelecció. Si seguiré encapçalant o no el partit, això depèn de la militància i de si surt una altra proposta alternativa o no. En qualsevol cas, vull destacar que en aquests moment hi ha un grau de cohesió interna molt important dins el PSM. Però sí, efectivament tenc la intenció de tornar-me a presentar com a secretari general.

 

El 2011 el PSM es presentarà sol, amb el Bloc o per ventura aposta per una nova reedició de la coalició nacionalista?

– Aquesta és la pregunta del milió. La unitat entre el PSM i UM avui per avui electoralment no donaria. Si actualment tenim per separat 8 diputats -comptant també Menorca.- junts n’estic convençut de que en tindríem menys. A més, des del punt de vista electoral pràctic no convé. Nosaltres tenim una proposta de fer el Bloc i aquest és un bloc on tots partits nacionalistes, progressistes i ecologistes hi caben. Però lògicament com que és una qüestió que no sabem com acabarà, la nostra feina seguirà sent la d’enfortir el PSM. Aquesta és la feina que farem sense renunciar a bastir algun dia aquest bloc que nosaltres sempre hem volgut que fos alguna cosa més que una simple coalició preelectoral com ha estat.

Margalida Mateu

 

 

 

 

 

 





El projecte guanyador de la reforma de Platja de Palma protegeix les Fontanelles

15 02 2008
El jurat trià per unanimitat l’estudi West 8 de l’arquitecte holandès Adriaan Geuze

E.DOMÈNECH. Palma.

La protecció de les Fontanelles és una de les actuacions que planteja el projecte guanyador del concurs internacional d’idees per la reforma de la Platja de Palma, que incideix en la sostenibilitat, i prioritza i dóna valor afegit al turisme. Proposa també la reutilització de les pedreres, la connexió amb la zona agrària propera a la platja i la recuperació d’espais urbanístics.

Així ho explicà el conseller de Turisme, Francesc Buils, en donar a conèixer el nom del guanyador que desenvoluparà la remodelació, l’estudi West 8 de l’arquitecte holandès Adriaan Geuze, de «reconegut prestigi internacional». Una decisió «unànime» del jurat, integrat per representants dels Governs central i balear, el Consell de Mallorca, els ajuntaments de Palma i Llucmajor i diferents tècnics. West ha desenvolupat plans urbans a ciutats com Copenhague, París, Londres, Nova York, Madrid o Toronto.

El projecte de West 8, que «no concreta on es faran esponjaments o infraestructures, sinó que és un conjunt d’idees», no es farà públic fins que no s’hagin concretat les actuacions. Es vol evitar així que tot el procés es «mediatitzi», explicà Buils. No obstant això, el conseller detallà les línies principals de la proposta. Per una banda, està previst millorar-ne les connexions i amb aquest objectiu s’hi instal·larà un tramvia que uneixi la zona amb Ciutat i l’aeroport. A més, es crearà un gran bulevard i es revitalitzarà la platja com a «valor principal i més important». El projecte també vol potenciar els elements culturals propis per fer de la Platja de Palma una destinació «única i diferenciada».

«Decidim el futur turístic de les Illes Balears», assegurà Buils, que no negà moments de preocupació i discussió mentre es triava el projecte. La base d’aquest és que la zona continuï essent una destinació turística. Sobre com conviuran els diferents usos, com ara residencials o lúdics, el conseller assenyalà que «han d’estar mínimament separats». Sobre les fonts de finançament per la reforma, cap novetat. Una vegada establertes totes les accions es pressupostaran. A partir d’aquí, les diferents administracions es comprometen a realitzar part de la inversió, en la qual veuen «imprescindible» les aportacions del sector privat.

Ara, la primera passa és signar el contracte amb Geuze i fer una presentació de la base del projecte. Després tindrà tres mesos per redactar el pla director i en una segona fase els plans específics. Entre setembre i octubre es plantejaran les primeres inversions. L’estudi de Geuze tindrà un equip de tècnics local per desenvolupar el projecte, que l’assessoraran en temes de legislació i urbanístics.





Qui s’apunta? a ballar damunt la mar!!!

14 02 2008

Benvolguts al blog personal de Margalida Mateu! En aquest blog hi trobareu tota aquella informació referent a les activitats plantejades al màster de comunicació i aquelles curolles personals!

See you!